Atrapada 1.0

Atrapada entre mots, paraules inconnexes que desesperades busquen locucions que transportin algun tipus de coherència argumental, quelcom que m’ompli i em doni peixet a seguir un camí… les paraules s’emboliquen dins meu, s’enreden les unes a les altres tot just quan tinc més necessitat que mai de poder expressar el que sento, però no tinc missatge, no tinc més veu que mots que es perden entre bits cibernètics… mots plens d’una energia que ni tan sols sé acabar de compendre gaire bé.

Un sense sentit que m’atrapa i no em deixa veure clar, potser hauré de fer com el poeta i anar a dormir per veure-hi clar.

Bona nit naufràgs de la xarxa.



1 comentari

El decreixement com a sortida a la crisi

Avui a l’espai del CCCB en el vestíbul principal, dins el festival NOW, l’economista, sociòleg i objector al creixement econòmic Serge LATOUCHE vindrà a Barcelona, amb motiu de la presentació de l’edició en català del seu llibre Petit Tractat del decreixement serè (Ed. 3i4, València).

La conferència comença a les 19h de la tarda i s’anomena precisament "El decreixement com a sortida a la crisi".

 

Durant els
anys d’eufòria especulativa i financera, sovint han aparegut a la
premsa titulars com: «L’economia va bé, però la gent està malament».
Aquesta situació era conseqüència de les deslocalitzacions, de la
destrucció de les proteccions i dels mínims socials, de l’augment de la
precarietat i de l’atur. Potser es podria plantejar que, inversament,
si l’economia va malament, a la gent li anirà millor. Potser aquesta és
una oportunitat per al desenvolupament d’iniciatives decreixents i
solidàries, treballant per evitar que la recessió esdevingui una
avantcambra del caos i de l’ecofeixisme, i sigui més aviat el contrari:
el començament d’una etapa vers la disminució serena i responsable.

  • Ponent/s: Serge Latouche
  • Moderador/s: Santiago Vilanova

Idiomes

català, francès

 

Per a qui li interessi anar-hi l’entrada és gratuïta, la veritat és que crec que jo aprofitaré per anar-hi, si algú més s’hi anima que m’ho faci saber, si vol! xD


Per a més informació:



2s comentaris

Racó Català fa deu anys!

Avui, 5 de març del 2009 apart de ser l’aniversari d’un amic meu, (felicitats Stewie! :P), la web Racó Català fa deu anys! Enhorabona als seus creadors, als que hi participen llegint o opinant perquè la web hagi crescut com ho ha fet.

Racó Català ha estat un dels primers portals a la xarxa a obrir una porta al català i a tenir un lloc de trobada on reinvindicar els drets i les queixes sobre nosaltres els catalans. Gràcies a l’aire fresc, gràcies per ser un punt de trobada on trobar gent que senti i pateixi per temes que t’afecten.

Racó Català no és només una web catalanista sobre política, no, va més enllà, és una àrea de fòrums on pots expressar-te lliurement sobre temes de societat, llengua, informàtica, ciència, religió, sexe, etc. i fer-ho sempre en català.

Només em queda desitjar que aquest aire fresc que proporciona aquesta web no desapareixi, sinó que tingui una llarga vida, i com a raconaire on el nick Neith va veure el seu naixement només puc desitjar-vos PER MOLTS MÉS ANYS racocatala.cat!

 

 Enllaços relacionats:



1 comentari

La immortalitat

Avui veient les imatges d’en Rubianes per la televisió altre cop m’ha tornat a passar el mateix: la sensació d’immortalitat d’aquella persona.

Cada cop que algú que havia actuat, parlat o realitzat quelcom davant d’una càmera sembla que encara sigui viu, que la notícia de la seva mort davant d’aquelles imatges sigui una farsa. Sents riure’l, cantant, etc., i veus una persona viva!

En les fotografies es capturen instants, flaixos intermitents però davant d’una càmera és com si es congelès tot un estrat de temps per sempre més.

La immortalitat consisteix en viure eternament o en repetir eternament el mateix?

2s comentaris

Sense pèls a la llengua

El diumenge 1 de març ha mort el Rubianes, el Pepe, el Pepe Rubianes.

Com en molts casos era un persona que o queia molt bé o no se’l suportava, a mi m’agradava, m’agradava perquè no tenia pèls a la llengua, perquè no es callava el que pensava, que en definitiva és el més bonic a que pot aspirar la llibertat d’un individu oi? No és en la democràcia, la de debò, aquest un dret fonamental?

Individu excèntric amb un humor molt personal, així el recordo, així el vaig veure en les mil-i-una entrevistes que li han fet per TV3 o en aquella tan mítica de Malalts de tele que va batre el rècord en el seu moment de ser l’entrevista més llarga dirigida en aquell moment pel conegut director de Polònia i Minoria absoluta, en Toni Soler.

M’agraden les persones que no són hipòcrites, que no venen amb segones i que van amb la veritat a la cara. No suporto la falsa hipocresia i per això, avui que ha mort una persona com ell em dol una part de mi.

No, no el vaig conèixer mai en persona, tot i que sí que vaig poder-lo veure en un espectacle en directe en el seu Rubianes solamente al Teatre Club Capitol de les Rambles.

Mort per un càncer de pulmó com en Terenci Moix i la gent encara s’entesta a fumar… mai se sap de que pots morir, però si et pots evitar dur-te merdes al cos perquè coi afegir-hi el tabac? La vida en si és massa curta i complicada com perquè encara ens maltractem.

Diuen que per ser feliç has de fer sempre el què vols, és això en que consisteix la vida? O més ben dit la felicitat?

Descansa en pau Pepe. 🙂

Comentaris tancats a Sense pèls a la llengua

Referèndum UB estudiants

Avui dia 26 de febrer es fa una consulta popular a tots els estudiants de la UB sobre el tema de Bolonya.

Què cadascú faci el que volgui, però des del meu punt de vista, com a estudiant d’una carrera de lletres com és Filosofia demano de tot cor que siusplau es parin a pensar que collons fan amb la nostra carrera, amb aquesta i amb la resta dels de lletres que prou fregits ens tenen perquè el professorat està més despistat que si l’haguéssin enviat a Mart! ¬¬

Defenso un SÍ rotund, un sí a la revisió de l’aplicació del pla Bolonya. Siusplau, professorat de les universitats públiques catalanes, penseu una mica més abans d’actuar, tampoc cal passar-se tota la vida donant-hi voltes però no fer més nyaps!!! Ja n’hi ha prou!

L’antic pla de la llicenciatura no és cap glòria ni cap meravella, però és que sortim del foc per anar a les brasses!!!

Saben que vol dir reunir-se i aclarir-se per posar les coses en comú? Fer una avaluació continuada en una carrera com Filosofia en què coi consisteix? A matar-nos a treballs i després un exàmen final? Si no tenen temps per corregir a 100 alumnes que hi ha per professor! Siusplau, meditin, prenguin-s’ho amb calma i facin les coses una mica bé per un cop a la vida.

I sobre el tema dels màsters és una vergonya els preus tan desòrbitats que tenen, nefast, això sí que és privatitzar la universitat, perquè els preus del veritable ensenyament que comença al fer un postgrau o un màster tenen preus d’universitat privada! Llavors, en què se suposa que es fonamenta la universitat pública? I per postres encara et venen els màxims responsables de la universitat excusant-se perquè no tenen calers i com no hi ha finançament a Catalunya no tenen diners per pagar a més professors i els pocs que hi ha com bojos d’una assignatura a una altra i a sobre abussant dels becaris de torn que la majoria hi posen tan d’interès com en veure una aixeta gotejar gràcies al meravellós sou que reben.

Quin futur espera a la universitat pública? Com diria el senyor Monegal: "reflexionin siusplau, reflexionin".

1 comentari

Allò que diuen una “vida normal”

Torno, sempre acabo tornant, necessito més del que m’imagino escriure uns quants mots en un lloc tant intangible com aquest, bé sí, existeix, és electricitat, però la seva transformació, els seus codis interns que permeten la interacció entre diferents usuaris del món, gairebé sembla màgia.

Vaig passar uns dies fotuda al llit amb grip i estic millor però porto un refredat que no me l’acabo de treure de sobre… 🙁 va haver-hi uns dies que semblava estar bé, en perfecte estat, i no… tos, tos i més tos i ara torno a estar com una sopa… @_@ portava uns anys seguits en què no em refredava ni agafava la grip, doncs vés per on, aquest any es veu que els microbis s’han allotjat massa bé dins del meu cos, cosa que resulta empipadora…

D’altra banda, després d’una intensiva quinzena intentant donar el millor de mi mateixa, fent vida normal, o allò que es considera vida normal, em trobo exhausta, sense ganes de parlar amb ningú, i amb qui vull parlar no el trobo… tinc la sensació de trobar-me en un vertiginós precipici, una lleugera empenta i adéu.

Necessito més que mai sentir la seva veu però des de principis d’any va tan enfeinat que no té temps. D’una trucada diària a un ara sí, ara no, la longitud del temps es va accentuant alhora de comunicar-se amb mi… i jo que cada vegada em sento més perduda i no sé on vaig.

Potser, tal com sóc i com estic no hauria d’haver fet mai el pas de sortir amb algú, em sento massa inestable, no sé portar allò que diuen una "vida normal".

Diu que m’estima, que tirarem endavant, que me’n sortiré però porto uns dies en què la desconnexió amb el món s’ha accentuat tant… em pensava que estava bé, millor, "estable", però hi ha quelcom que em rossega per dins i no em deixa fer allò que diuen una "vida normal".

Quan acabarà de sortir el sol plenament sense núvols entremig?

Comentaris tancats a Allò que diuen una “vida normal”

Males companyies

Febre alta (38 – 40 Cº) que dura entre 3 i 5 dies.

Fort mal de cap.

Dolor muscular.

Dolor a la gola.

Pèrdua de la gana.

Calfreds.

Esgotament extrem.

Sí, grip. Tot aquest receptari de simptomes acompanyat d’una súbtil mala llet i sensació de portar un raspall ben gruixut i raspós a la gola és el que m’està acompanyant aquests dies, i amb tot plegat l’únic que tinc ganes és que foti el camp, que hi ha companyies que són grates i d’altres que només fan que fer-te la guitza, així que espero poder dir ben aviat: bon vent i barca nova al virus de la grip. ¬¬

Mentre, tampoc estic per gaire retòrica blocaire, així que per ara puc dir ben clar però no fort (perquè la veu no m’acompanya): tancat per males companyies.

4s comentaris

Justícia per en Companys

Quan de temps més haurà de passar fins que el judici contra un president escollit pel poble, per una democràcia, hagi de perviure d’aquesta manera tant deshonrosa?

Si el procés contra Lluís Companys perviu no m’estranya que avui dia l’estat espanyol tingui la vergonya de portar un lehendakari als tribunals.

Fins quan aquesta democràcia a mitges tintes?

Els alemanys i francesos van demanar perdó pel que té a veure amb la detenció de Companys, però els espanyols sembla que no entenen que vol dir la paraula respecte i justícia, com a mínim no entenen que aquesta paraula és per a tothom i no només per a uns quants.

Ahir, Vilaweb publicava una notícia sobre un document signat per algunes de les personalitats més destacades que han rebut la Creu Sant Jordi perquè s’anul.li el procés a en Companys, perquè tot sigui dit, la Generalitat també es llueix amb aquest tema. 

Esperem que algun dia es respecti la memòria dels morts, però aquest cop de debò.

Comentaris tancats a Justícia per en Companys

70 anys enrere

Avui, fa setanta anys enrere van entrar les tropes franquistes a Barcelona, setanta anys que van representar l’inici d’una dura repressió, com totes les repressions que exerceixen els totalitarismes, perquè ja se sap, no els hi agrada el pensament divergent, la diversitat d’idees, són societats on regna la por: no diguis això, no facis allò, vés a missa o…, tot de sentències, tot de ritus a seguir per acontentar el règim, perquè no pensin que ets un desertor, perquè no pensin que tu penses que ells són uns malparits i així tenir-te collat, servil.

Avui fa setanta anys també va ser el dia en què mon avi havia sortit de Barcelona fugint dels feixistes mentre aquests entraven triomfals per la Diagonal. El recordo encara dient: "mentre aquells entraven per dalt de tot de la Diagonal, uns quants marxàvem cap a França just a l’altra punta de Barcelona".

Sempre s’emocionava, hi havia un punt de nostàlgia, un punt en què aquells dies van ser decisius per la vida que va prendre.

La colla amb què anava mon avi va arribar a la frontera, allà al Pertús, però ell no estava segur de què fer. Per una banda se li obria la possibilitat de quedar-se a Europa, fugir dels feixistes, però per altra banda allà a Barcelona hi tenia la seva família: els seus pares i la seva germana.

El més literal i gràfic de la seva narració és com recorda estar en l’estació de tren i saber què un dels trens què hi havia tornava cap a "Espanya", a Burgos, mentre desenes de persones provinents d’un exili que s’augurava llarg s’amuntegaven desesperadament i caòticament a la frontera francesa.

Per un costat, família, obligacions, repressió, per l’altra, la possibilitat de ser lliure. El meu avi va optar per la primera opció.

Va pujar al tren que anava cap a Burgos, però aquell tren no va arribar mai a Burgos, el van desviar cap a algun camp de treball, eufemisme típic dels camps de concentració.

Jo li deia, però per què no vas optar per provar sort a Europa? Per què? M’exasperava que hagués decidit tornar, sobretot quan jo sabia que tornant deixava l’opció d’emigrar cap a un futur millor del que li esperava a la pell de brau.

Sense saber ben bé que dir el meu avi mig alçava les espatlles i deia "mira, és el que vaig fer, allà a la frontera les coses tampoc pintaven gaire bé, hi havia molta gent i no se sabia que passaria, a Barcelona tenia la família i pensava que em necessitaven".

Quanta raó tenia, si no hagués tornat, si no hagués passat per tot aquell periple i el que encara l’esperava en diferents camps de concentració, els meus besavis s’haguéssin vist abocats a la ruina, ja que van privar de treballar al meu besavi per traïdor.

D’altra banda, si ell no hagués decidit tornar, avui, jo no podria estar escrivint aquests mots.

Gràcies per la teva valentia iaio.

4s comentaris